Deia en un article homònim que els “grans” partits no són tan representatius com ens volen fer creure a la vista del percentatge real de vots obtinguts, mentre que els partits minoritaris podien no ser tan “minoritaris”, una vegada que aconseguien representació a les institucions, perquè els pocs representants podien decidir la política general.

Però tot això implica una gran responsabilitat política per a partits com el Bloc i EU. D’una banda, els partits amb representació a les institucions han de respectar la voluntat popular expressada a les urnes; de l’altra, han de fer possible la governabilitat d’aquestes institucions, bé des de l’oposició, bé des de la participació en els diferents equips de govern. Qualsevol de les dues opcions és correcta sempre que es tinga ben present que cal respectar la voluntat dels propis votants: no es pot donar, doncs, un xec en blanc al partit majoritari perquè faça i desfaça amb l’aquiescència còmplice de qui li ha permés governar.

I és en aquesta afirmació -tan discutible com vulgueu- on el concepte vot útil adquireix tot el seu significat. Comprovem-ho a partir de l’actuació del Bloc Nacionalista Valencià i d’Esquerra Unida, partits afins en aspectes ideològics, però molt diferents en conducta política.

El Bloc és un partit progressista i valencianista. Per això, un pacte amb el PP -conservador i espanyolista- resulta gairebé impossible en unes eleccions generals i autonòmiques, però perfectament factible en un consistori. Esquerra Unida es declara progressista i ecologista -també ho és el Bloc-, i em matèria autonòmica aposta pel federalisme. Pactar amb el PP li resulta tan contra natura com al Bloc; però en un ajuntament, tot és possible. D’exemples, n’hi ha. El PSPV-PSOE és moderadament d’esquerres, moderadament valencianista (federalista?) i moderadament ecologista (massa moderacions, no?). Per tant, pactar amb els socialistes és més natural i factible.

De fet, la majoria de pactes de govern, tant del Bloc com d’EU, són amb el PSPV-PSOE. Però el pacte amb el Bloc sempre és incòmode per als socialistes -encara ho és més per al PP-, perquè els nacionalistes no combreguen amb rodes de molí i no accepten uns pressupostos “metafísics”, ni les obres faraòniques, ni l’especulació del sòl, ni la política cultural per tapar forats. El vot al Bloc, doncs, és útil perquè facilita la governabilitat sense deixar de fiscalitzar la gestió de l’equip de govern i sense renunciar a impedir una política depredadora contra el medi natural, contra les conquestes social i contra la personalitat del nostre poble.

Pactar amb EU, en canvi, és comodíssim per al PSOE: s’hi avenen a tot a canvi d’una regidoria amb “exclusiva”. Llavors s’obliden dels propis votants, de l’ideari propi d’una esquerra ecologista i s’empassen tota mena de destrellats -especialment urbanístics- perquè actuen en tot moment amb la mateixa disciplina que els regidors del PSOE. Així és com s’han comportat els regidors d’Esquerra Unida a l’ajuntament de Sant Joan en els últims deu anys.

Fins al punt que algun regidor ha acabat militant al PSOE. El vot a Esquerra Unida, doncs, és un vot inútil perquè, actuant d’aquesta manera acrítica, els seus regidors es converteixen en còmplices dels desgavells d’un partit que es diu socialista, però que fa una política dretana.

Si tan d’acord està amb la política socialista, el millor que pot fer Esquerra Unida és no presentar-se. Els seus votants votarien directament al PSOE, que gràcies a la llei d’Ont aconseguirien majories més clares. Aquest vot seria útil, almenys, per als socialistes. I, com que una part d’aquest vots aniria a parar al Bloc, també seria útil per a la defensa dels interessos de l’electorat en general.